VUITENA SESSIÓ
22/06/2022
Després de la imparable inèrcia del final de curs vam tornar al treball sobre la consciència corporal i les dinàmiques de grup en una nova sessió amb Carles Expósito. Aquesta vuitena jornada va suposar el tancament de la primera etapa del nostre projecte Més enllà de la música, que continuarem desenvolupant en el futur. Els nostres resultats evidencien els múltiples beneficis del treball realitzat durant aquest curs 21/22 sobre paràmetres com el moviment, l'escolta o la cohesió grupal. Després d'aquesta experiència, vam aprendre que uns objectius diferents dels que normalment es fixen en l'àmbit de la música de cambra són necessaris: aspectes com sentir-se a gust tocant en grup, cuidar la nostra salut com a músics i millorar la presència escènica no són tan irrellevants com semblen mostrar els plans d'estudis de la majoria dels conservatoris.
En aquesta ocasió vam emprar el Scherzo de l'obra Andante et Scherzo d’Eugène Bozza per a dur a terme les diferents activitats. La primera d'elles consistia a col·locar-nos en els punts més llunyans de l'aula sense contacte visual i “contagiar-nos” dels pianos que feien els nostres companys. Quan un, de sobte, tocava amb menys volum, els dos companys més pròxims havien d'acompanyar-ho en aquesta dinàmica i el quart, el més allunyat del primer, havia de tocar més fort. L'escolta va ser essencial en aquest punt, ja que havíem de prestar la màxima atenció possible a la resta de veus i aconseguir una velocitat de reacció molt alta.
A continuació, Carles ens va proposar una espècie de joc en el qual formàvem dues parelles i cadascuna establia una contrasenya gestual per a indicar-li al company que havien de tocar més fort. Si algun membre de l'altra parella detectava el senyal havia d'indicar-ho, obligant així a la parella “enxampada” a tocar més piano. Després d'aquest exercici, que va activar la nostra atenció sobre la gestualitat del grup, vam intentar tocar l'obra sense cap mena d'expressió ni moviment. Si detectàvem en un company algun moviment, havíem d'imitar-lo de manera exagerada durant uns compassos.
Per a finalitzar la sessió, vam tocar la peça caminant per l'aula, per a així intentar tornar a la naturalitat i espontaneïtat del començament, sense l'alta concentració que necessitàvem en les anteriors activitats i que, en certa manera, condicionava la nostra interpretació. Ara ens sentíem més alliberats, amb una millor interiorització del treball previ sobre el moviment. Aquí teniu un petit fragment del resultat final de la sessió!
Gràcies, Carles, per portar la nostra música més enllà de les fronteres que moltes vegades delimiten les línies d'un pentagrama. La nostra expressió té ara moltes més dimensions i el producte final no posseeix simplement un interès sonor, ja que a aquest se li afegeix l'impacte visual. Respirar junts, tenir un mateix moviment, saber comunicar i interpretar idees… tot això cal per a aconseguir l'harmonia que busquem. Sens dubte, aquest camí ens va ajudar a acostar-nos una mica més al nostre objectiu de ser un quartet de saxòfons i no quatre saxofonistes tocant junts. Fins aviat!
