ENTREVISTA A LES NOSTRES MARES

Hem realitzat entrevistes a compositors, professors i companys que han estat rellevants en el nostre desenvolupament com a grup. Avui és el torn de quatre persones que han estat, són i seran essencials en tots els aspectes de les nostres vides: avui volem dedicar aquest article del blog a les mares Lítore!

Per fer-ho, els hem fet 10 preguntes relacionades amb els nostres inicis en la música, els obstacles del nostre camí professional i la seva perspectiva sobre el projecte Lítore. Aquest és, sens dubte, un dels articles més especials del nostre blog. Pots escollir una de les mares i llegir totes les seves respostes, o bé comparar les respostes de totes pregunta per pregunta. Tu tries com llegir-lo!

Membres de Lítore Quartet amb les seves famílies i el compositor Adrián Mocanu després del concert a Cerezales del Condado, Lleó. 17/02/2024, auditori de la Fundación Cerezales Antonino y Cinia.

1. Tots els Lítore vam començar des de ben petits amb la música i el saxòfon. Va ser una decisió que el teu fill/a va prendre per si mateix/a o va ser idea dels pares?

A. Va ser una decisió dels pares. Per motius laborals, la Sira i la seva germana petita s’havien de desplaçar amb mi cada dia per anar a l’escola on jo treballava. Això comportava que no poguessin relacionar-se amb altres infants de la seva edat del poble on vivíem. Daimús té una Escola de Música de grau elemental, i per això vaig aprofitar aquest recurs per afavorir la seva socialització matriculant-les a classes de solfeig i posteriorment a la banda juvenil i a la banda de música.

B. Ho va decidir ell. Va començar cantant al cor “El Molinet” del seu poble, Molins de Rei, als quatre anys, i li agradava molt. Als set anys se li va despertar l’instint de tocar un instrument i el vam apuntar a l’Escola Municipal de Música Julià Canals.

C. La idea que l’Hugo comencés amb la música va ser nostra. Teníem diversos amics que eren músics a l’Agrupación Musical do Rosal, i això ens va fer plantejar que l’activitat musical podia ser interessant també per al nostre fill.

D. Va ser una decisió que vam prendre els pares comptant amb el seu desig, ja que era molt petit quan va començar a estudiar música. A la família ja les seves germanes estudiaven música. El del saxòfon ho va decidir ell mateix; de fet, el seu pare el va matricular de clarinet i va haver de canviar la matrícula pel saxòfon tan bon punt li ho va dir a en Jaime… era saxòfon o saxòfon el seu instrument de conservatori.

2. Actualment la música és la nostra professió i una part molt important de la nostra identitat. Què significaven la música i l’art en general per al teu fill/a durant la seva infància? Era una activitat que gaudia, li era indiferent o fins i tot no li agradava?

A. Des de petita, la Sira ja mostrava talent musical. Era una nena molt disciplinada i gaudia tocant el saxo. En cap moment va mostrar desinterès; sempre va ser una activitat motivadora per a ella. En tot moment va ser lliure de continuar o abandonar els estudis musicals, sobretot quan la cosa es va posar més difícil als últims cursos del grau professional. Això suposava més hores de conservatori (11 hores setmanals), a les quals calia sumar la pressió dels estudis de batxillerat i altres activitats com els estudis teatrals a l’acadèmia Act & Play i els assajos de banda.

B. Música i art, per a mi, en aquest cas, són paraules que van juntes. Cal tenir art per tocar música, i la música és un art. Era i és una activitat que gaudia i vivia molt intensament, i ara viu per la música.

C. Durant els seus primers anys hi va haver moments bons i dolents, ja que la música és una disciplina que requereix dedicació i constància, que de vegades a l’Hugo li faltaven. Tot i així, anar a classes de música li agradava, sobretot els moments amb els companys. Arran d’entrar a formar part de la Banda d’O Rosal, la seva motivació per la música va començar a créixer cada cop més.

D. Realment, en Jaime des que va començar ho va gaudir com ningú. No havíem d’estar a sobre perquè toqués o estudiés o anés a classes. És més, sempre que venien els avis a casa i li demanaven que toqués alguna cosa, no calia dir-l’hi dues vegades: agafava el saxo i imitava el seu professor.

3. Tots recordem moments difícils durant els primers anys de formació musical. Recordes alguna etapa en què sentissis que el teu fill/a estava desmotivat/da amb la música? Si és així, com es va solucionar?

A. Recordo un professor d’Harmonia que gaudia fent-se el dur amb l’alumnat. Sort que la resta del professorat era més empàtic i afectuós amb ella. Per preparar les proves d’accés al Conservatori Superior, vam decidir apuntar la Sira a classes particulars d’harmonia i anàlisi els dissabtes al matí. Ens havíem de desplaçar a una altra població a gairebé una hora de distància i assumir una despesa econòmica extra. Amb aquest professor, la Sira va perdre la inseguretat davant les proves d’accés, que va aprovar amb molt bona nota, i a més va aprendre molts continguts fora del temari que la van motivar a continuar els estudis superiors.

B. Desmotivat per la música mai l’he vist. Sí que és cert que en alguna audició, concert o classe ell mateix s’autoexigia molt, però no anava més enllà d’això. Potser a l’examen de segon de superior, en plena pandèmia, haver de fer-lo en línia el va frustrar, perquè sentia que no podia donar tot el que hauria donat en un examen presencial.

C. Durant els anys a l’escola de música hi va haver moments puntuals en què volia deixar la música perquè era poc constant i això donava mals resultats acadèmics. Però, com deia abans, des que va entrar a la banda es va il·lusionar fins al punt de presentar-se a l’accés al grau professional, on va obtenir molt bons resultats. Des d’aquell moment la seva relació amb la música va ser bona i indispensable.

D. La veritat és que no recordo desmotivació. Crec que sempre, i sobretot de petit, gaudia a les audicions i concerts. Sí que hi va haver moments difícils amb professors o pianistes acompanyants, però en va saber sortir amb resiliència i amb el nostre suport incondicional.

4. En algun moment vam decidir cursar el grau superior de música com a estudis universitaris. Com va rebre la família aquesta notícia? Vau tenir por d’una inserció laboral difícil?

A. Aquest moment va ser una mica complicat. La Sira tenia un expedient brillant al batxillerat i fins i tot el professorat de l’institut l’aconsellava optar per altres carreres amb millors perspectives laborals. Va ser un punt d’inflexió, però malgrat tot sempre vam estar al seu costat, donant-li suport i acompanyant-la en la seva futura i incerta carrera artística.

B. Ho vam rebre amb molt d’entusiasme, perquè era el que ell volia. No se’ls poden tallar les ales. És cert que viure de la música és complicat, però en qualsevol cas hauria estat un complement vital. La qüestió és que ha arribat a viure’n, tal com ell volia.

C. Al principi no estava convençuda que fos la millor opció, i molta gent del meu entorn em deia que no valia la pena. Però amb el temps, veient que era realment el que li agradava a l’Hugo, vaig canviar de parer i el vam recolzar en tot.

D. En el cas d’en Jaime, ja es veia a venir des de primària. El temor a la inserció laboral sempre hi és, però també sabem que amb esforç es pot aconseguir el que un es proposa.

Lítore Quartet i familiars després del seu concert al Centro Botín de Santander. 13/03/2023, Santander.

5. Lítore Quartet va néixer en un moment en què tots quatre començàvem, amb molta il·lusió, un procés de creixement personal i professional. Què vau pensar quan aquest projecte va començar? Crèieu que arribaria fins a aquest punt, tant pel que fa al temps com al recorregut professional?

A. «El roce hace el cariño»: així neix Lítore Quartet. Quatre adolescents d’edats molt semblants que compartien un mateix interès per la música i el saxòfon i que, a més, convivien junts a la mateixa casa. Aquesta formació va ser un REGAL per a nosaltres, els pares. Des dels seus inicis com a quartet de saxòfons, hem acompanyat, guiat i ajudat els nostres fills perquè, sense la nostra ajuda —sobretot econòmica—, no hauria estat possible. Hem anat als seus concerts i concursos per diferents províncies d’Espanya, els hem acollit a casa nostra i els hem cuidat com si fossin els nostres propis fills. Hem gaudit de les seves actuacions, sempre tan correctes i professionals, però també hem patit al seu costat en moments de frustració i decepció, sobretot en alguns concursos d’àmbit estatal. Però la seva virtut és la resiliència que tenen: sempre aprenen d’aquestes situacions negatives i intenten millorar per ser millors músics i millors persones en el futur.

B. El projecte em va semblar una meravella; ha estat una bona manera d’implicar-se personalment en un projecte musical que, sens dubte, els ha generat un creixement personal i professional gràcies a la disciplina i al bon fer que requereix un projecte d’aquestes característiques. La veritat és que no pensava que arribarien tan lluny, però aquest és un clar exemple que el treball dur i amb criteri dona fruits.

C. Que comencés el projecte em va alegrar molt. Estava convençuda que aquest projecte creixeria perquè sou gent responsable i molt treballadora, i a més teniu una relació personal molt bonica.

D. Quan va començar el projecte, la veritat és que ens va semblar molt interessant i il·lusionant, ja que formar part d’un grup implica treballar en equip, consensuar, tenir sempre presents els altres companys… tot això és molt enriquidor per al creixement personal i professional. Molts músics treballen de manera individual, i aquesta solitud de vegades és més complicada de gestionar. Ells, al final, en molts moments han estat una segona família. Celebrar l’èxit o assumir un fracàs sempre és millor en companyia.

6. Som molt conscients que, sense el vostre suport —tant emocional com econòmic—, no hauríem pogut assolir tants objectius. Ha estat difícil donar suport al teu fill/a en algun moment? Si és així, quin ha estat l’obstacle més gran?

A. Ser mare d’una «músic» és una experiència molt enriquidora, però també va acompanyada de moments difícils, sobretot en les etapes de formació o al llarg del procés de cerca de la seva pròpia carrera professional en la música. Els principals obstacles amb què m’he trobat (que no són pocs) han estat:

1. La incertesa econòmica i laboral.

2. Estudiar música requereix moltes hores de pràctica i dedicació, sacrificant temps de família.

3. Suport constant en desplaçaments, concursos, etc.

4. Costos econòmics elevats (instruments, canyes —per exemple— són cars, classes particulars, pianista acompanyant, viatges, manutenció quan estudia fora).

5. Manca de suport social, ja que la societat no valora la música com una carrera seriosa.

6. Manca de reconeixement de l’esforç que implica, dia rere dia, ser músic.

7. Pressió psicològica i emocional, ja que al llarg del camí sorgeixen molts dubtes. Ansietat pel futur professional de la meva filla.

8. La competència en el món musical.

9. La frustració que genera un concurs fallit, les crítiques, etc., després de tantes hores de dedicació i estudi.

10. Decisions educatives difícils, com donar suport a la meva filla perquè estudiés música com a carrera o fins i tot enviar-la a una altra ciutat (Palma de Mallorca) o país (Zuric) per estudiar amb bons professors. El més important ha estat donar suport a la meva filla i confiar en la seva vocació, respectant sempre les seves decisions artístiques.

B. No ha estat difícil donar-li suport; crec que qualsevol pare o mare amb entusiasme per veure créixer el seu fill, i amb unes condicions favorables, ho faria costés el que costés.

C. En l’àmbit emocional no ha estat difícil donar suport al nostre fill malgrat la distància, ja que teníem contacte diari en què parlàvem de tot i li donàvem suport. Potser la part més difícil era l’econòmica, ja que la inversió va ser alta per a una família amb tres fills, però sens dubte va valer la pena.

D. La veritat és que, per sort, mai no ens ha estat difícil donar-li suport; tot al contrari, ens il·lusionem amb cada nou projecte. De vegades sí que se’l troba a faltar pel fet d’estar lluny.

7. Durant els nostres sis anys de trajectòria, hem creat un cercle de relacions personals que també engloba les famílies i amics dels quatre. Quina és la relació entre les famílies dels Lítore?

A. En general, som uns pares compromesos amb els nostres fills. Mai no hi ha hagut comparacions entre ells i sempre hem respectat les seves decisions artístiques. Com que vivim en comunitats autònomes diferents (Galícia, Catalunya i el País Valencià), cada família ha estat present quan ens han necessitat, sobretot en el suport logístic (transports, allotjament, assajos a cases familiars, etc.). Per aquest motiu, la coordinació i el suport entre famílies ha estat fonamental per sostenir el grup a llarg termini, sobretot quan van començar fa cinc anys, ja que eren molt joves i amb pocs recursos.

B. La relació de la família Lítore ha estat i és fabulosa. Tots remem en la mateixa direcció; l’única cosa que encara no hem fet és un viatge tots junts, Lítore i pares. A veure si en un futur proper ens organitzen un concert privat per als pares en algun bon indret de la península!

C. La relació entre les famílies és força propera, tot i que ens trobem en llocs diferents. Al llarg d’aquests anys hem creat vincles i hem format una família Lítore.

D. És una relació cordial, de col·laboració; per la distància, a vegades més amb uns que amb altres, però realment fa goig pensar que totes som allà per acompanyar-los.

8. En molts dels nostres projectes hem tingut la sort de poder allotjar-nos a casa de les nostres famílies. Sempre ens cuideu i ens tracteu amb molt d’afecte, i això ho agraïm molt. Com és allotjar els Lítore a casa teva?

A. Un bon ambient familiar pot influir positivament en el rendiment i la continuïtat del grup. Quan m’ha tocat acollir-los a casa, he intentat que hi hagués un bon ambient, que estiguessin ben alimentats i còmodes. He estat a la seva disposició les 24 hores del dia per portar-los, recollir-los, etc. Però jo també m’he nodrit durant les seves visites, escoltant música en directe durant els assajos i tenint converses interessants amb ells. Sempre he gaudit d’aquesta experiència com d’un intercanvi, no només com una «ajuda».

B. La casa es transforma i és una delícia tenir-los. A més, s’hi respira joventut i són hostes molt agraïts. Ho vivim amb molta intensitat i il·lusió; és com tenir fills durant el temps que són a casa. Hugo, Jaime, Sira i Miquel, I love you <3.

C. Sempre és una alegria rebre-us i estem desitjant que torneu aviat. Només esperem que us hi sentiu a gust.

D. Una meravella. De sobte, la casa s’omple de música, de llargues sobretaules, de molt menjar, de moltes il·lusions compartides… de molta emoció. És un veritable plaer, gairebé diria que un luxe, tenir-los a casa i compartir tots aquests moments bons i no tan bons. No hi ha diners que ho paguin… és com tenir tres fills més. Tant de bo tinguin la sort que es mereixen a la vida!

9. Què creus que Lítore ha aportat al teu fill/a, tant personalment com professionalment?

A. Les aportacions són moltes, tant a nivell musical com humà. A nivell musical, en tocar repertori de més alt nivell, ha millorat les seves habilitats tècniques. Però també ha après a cooperar, negociar, comprometre’s, etc., enfortint el sentit del deure a l’hora d’assajar i estudiar. A més, el suport entre companys reforça la seguretat, ja que els èxits són col·lectius. S’aprèn a gestionar les frustracions de manera madura, es desenvolupen habilitats de comunicació i resolució de problemes. En resum, el quartet no només forma músics més complets, sinó persones més empàtiques, col·laboratives i compromeses amb aquesta professió.

B. Una experiència molt positiva. Crec que, al final, aquest projecte ha estat una manera de créixer —i molt ràpid— en tots els aspectes: prendre decisions, compartir gairebé tot com el temps d’assaig, la motivació i fins i tot pis, i fer una vida d’adult madur sense ser-ho encara.

C. D’una banda, il·lusió i motivació pel projecte; de l’altra, crec que l’ha fet créixer molt com a músic en tots els sentits i li ha proporcionat moltes experiències vitals difícils d’aconseguir individualment. I, sobretot, Lítore li ha donat amistats molt importants.

D. En tots dos àmbits crec que li ha aportat molt: personalment, per l’amistat que crec que conservaran tota la vida, per compartir vivències i respectar altres punts de vista; i professionalment, per l’empenta i la motivació de saber que, si un falla, falla el grup, cosa que porta a superar pors i, possiblement, a afrontar reptes que individualment potser no s’hauria plantejat.

10. Com ja sabeu, volem que tant el projecte com les nostres relacions d’amistat continuïn actives durant molts anys més. Quin consell ens donaríeu per aconseguir-ho?

A. Mantenir un quartet a llarg termini és un veritable repte, però també una de les experiències més enriquidores per a un músic. Només cal que continueu en la mateixa línia, amb paciència i respecte. El fonamental són les relacions humanes; només així podreu superar qualsevol obstacle emocional, tècnic o logístic. Heu de continuar amb les reunions en línia periòdiques, la distribució de tasques, la presa de decisions conjunta i uns objectius comuns per mantenir viva la motivació. També continuar participant en festivals, concerts, concursos, gravacions, etc., que despertin el vostre interès. I, sobretot, ser flexibles i donar suport a cada membre del quartet quan passi per moments difícils, tant personals com professionals.

B. Sou joves; la clau és no perdre l’entusiasme pel projecte. Heu superat una pandèmia, heu viscut junts i us coneixeu molt bé. Per tant, mentre estigueu connectats, motivats i continueu cuidant la vostra relació personal, us serà molt fàcil seguir endavant vivint moltes més experiències que podreu explicar als vostres fills.

C. El principal consell és que mantingueu el respecte i l’afecte que us teniu entre vosaltres.

D. És un molt bon objectiu. Crec que seguir així —amb molt de respecte, molt d’afecte, donant-vos suport els uns als altres, buscant sempre el consens i amb projectes que il·lusionin els quatre— és la clau.

Gràcies, mares Lítore, per tot el vostre suport incondicional i la confiança en els nostres projectes. Us estimem molt!